Tothom està alineat. Ningú ha decidit res.

Tothom està alineat. Ningú ha decidit res.

Hi ha un moment en algunes reunions en què sembla que tothom està d'acord i t'adones, amb una mica d'horror professional, que potser aquest és precisament el problema. Ningú no s'hi oposa. La diapositiva és raonable. Finances està més o…

Tothom està alineat. Ningú ha decidit res.
Hi ha un moment en algunes reunions en què sembla que tothom està d'acord i t'adones, amb una mica d'horror professional, que potser aquest és precisament el problema. Ningú no s'hi oposa. La diapositiva és raonable. Finances està més o menys còmoda. Operacions no hi veu cap bloqueig important. La persona de Legal ha dit una cosa prou prudent perquè més tard es pugui interpretar en qualsevol direcció. Algú pregunta si estem alineats. Sí. Perfecte. «I, exactament, què hem decidit?» La temperatura de la sala canvia.

Alignment és una d'aquelles paraules corporatives que van començar amb una funció perfectament sensata. Les empreses grans necessiten coordinació. Un equip afecta l'altre. Una decisió que sembla òbvia des d'un departament pot provocar un desastre elegant en un altre. Parlar abans d'actuar acostuma a ser més barat que descobrir dependències després. La dificultat comença quan l'alineament deixa d'ajudar a decidir i passa a substituir la decisió.

L'acord pot convertir-se en un procés

Decidir és incòmode perquè algú n'acaba sent responsable. Alinear-se és més segur. Es pot allargar gairebé indefinidament i, a diferència de procrastinar, sona professional.

Ens hem d'alinear amb les regions. Hauríem d'implicar Finances. Això s'ha socialitzat amb direcció? Potser hauríem de saber què en pensa el comitè de seguiment.

Cap d'aquestes frases és absurda. Per això funcionen tan bé. Cada conversa addicional es pot justificar individualment. L'efecte acumulat costa més de defensar. Una qüestió que al principi necessitava una persona responsable i tres persones informades acaba tenint dotze stakeholders, dos pre-reads i una reunió recurrent. Tothom aporta una preocupació legítima. Ningú té prou propietat per tancar el procés.

Al final l'organització aconsegueix una cosa força sofisticada: implicació col·lectiva sense decisió col·lectiva.

Això no és necessàriament covardia. Sovint és un comportament racional dins del sistema. Si una decisió pot fallar de manera visible, implicar més gent reparteix el risc. Si a direcció no li agraden les sorpreses, prealinear-se és protecció. Si diferents departaments controlen peces de l'execució, ignorar-los seria realment estúpid. El teatre creix al voltant d'alguna cosa real.

Una reunió pot sortir bé i no decidir res

Aquesta és la part que em fascina. Tendim a descriure les males reunions com reunions mal organitzades: sense agenda, amb gent equivocada, mala facilitació, participants mirant el correu. Naturalment, existeixen. Però algunes de les reunions menys productives on he estat eren impecables. Agenda clara. Bon PowerPoint. Gent sènior. Documentació enviada abans. Tothom preparat. Discussió útil. Cap decisió.

La reunió no ha fallat en el procés. Ho ha fet només en l'única cosa que justificava haver-la convocat. Al final acostuma a haver-hi un resum. Els resums són importants perquè converteixen una discussió no resolta en progrés visible. Hem acordat el context, aclarit les opcions, recollit les preocupacions i identificat els següents passos. Un dels següents passos acostuma a ser una altra reunió.

Després de prou anys treballant al voltant d'organitzacions grans, sóc menys sever amb tot això del que era. Els sistemes grans necessiten coordinació de debò, i la cultura informal del «decideix i ja està» que pot funcionar en una empresa de cinc persones pot ser temerària a escala. La governança existeix per alguna raó.

La pregunta útil no és si alinear-se és bo o dolent. És si encara recordem per a què serveix. Si l'objectiu és informar, informa. Si algú té dret de veto, que sigui explícit. Si la decisió correspon a un rol concret, que aquest rol decideixi després d'escoltar les objeccions rellevants. Si ningú de la sala té autoritat per decidir, potser deixem de dir-ne reunió de decisió.

Sona dolorosament obvi fins que entres en una organització on «ens hem d'alinear» ha adquirit l'estatus de fenomen meteorològic.

Una organització útil encara necessita desacord, perquè l'alineament abans que el desacord s'hagi fet visible és sobretot educació. Les reunions més sanes que recordo no són les que acabaven d'acord ràpid. Són aquelles on el desacord es feia prou concret perquè algú pogués decidir.

Aquest reconeixement és el que va acabar convertint-se en We Need to Align. M'interessava menys riure'm de les organitzacions que observar els rituals estranys que persones intel·ligents creen intentant fer-les funcionar. La major part del teatre corporatiu no el produeixen idiotes. El produeixen persones raonables responent racionalment a incentius, jerarquies i risc. Precisament per això sobreviu.

En algun moment d'aquesta setmana, en algun lloc d'Europa, onze adults competents sortiran d'una reunió sincerament satisfets perquè tothom està alineat. Un grup més petit sabrà què passa després.


Llibre relacionat

We Need to Align Inside the European Organisational Theatre

Una mirada satírica i curta als rituals de la vida organitzativa: reunions, comitès, PowerPoint, programes de transformació, KPIs, workshops i el llenguatge estrany que persones intel·ligents utilitzen per no haver de dir algunes coses massa directament.

Disponible a Amazon → [enllaç pendent]

Scroll to Top