24 Sep 2026 · Enric Massó · Politics & History · Technology & AI
Regular no és el mateix que controlar
Europa és molt bona escrivint regles sobre tecnologia. No ho dic com una crítica. Les regles importen, sobretot quan la tecnologia afecta la privacitat, la competència, la seguretat, l'administració pública o drets bàsics. La Unió…

La diferència costa cada vegada més d'ignorar. En els seus propis informes de la Dècada Digital, la Comissió Europea ha anat assenyalant dependències estratègiques en àrees com els semiconductors, el núvol, la IA o la ciberseguretat. El juny de 2026 va fer un pas més proposant un paquet de sobirania tecnològica que inclou xips, capacitat de núvol i IA i programari de codi obert. Es pot discutir cada política concreta, però el diagnòstic és revelador: regular no crea per si sol capacitat tecnològica.
Un mercat pot establir unes regles excel·lents per a un servei i continuar depenent fortament d'empreses externes perquè aquell servei existeixi.
La versió còmoda de la sobirania
De vegades es parla de sobirania tecnològica com si l'objectiu fos fabricar una còpia europea de tot. Núvol europeu, xips europeus, cercador europeu, IA europea i, si pot ser, dotze estrelles en algun racó de la pantalla d'entrada. Seria una manera molt cara d'entendre malament el problema.
Les economies modernes funcionen sobre interdependències. Europa importa tecnologia i n'exporta. Empreses nord-americanes depenen d'equipament europeu, fabricació asiàtica i cadenes globals. Intentar eliminar tota dependència seria poc realista i, en molts casos, econòmicament absurd.
La pregunta més útil és què passa quan una dependència es torna difícil de substituir. Si una empresa europea depèn d'un proveïdor estranger de programari, això no és automàticament un problema de sobirania. Si el proveïdor canvia preus, condicions, funcionalitats o estratègia i el client té alternatives creïbles, la dependència continua sent gestionable. Si sortir-ne requeriria anys, les dades no es poden traslladar netament, el coneixement intern ha desaparegut i les alternatives depenen de la mateixa infraestructura de fons, la situació és diferent.
Control no ha de voler dir propietat. Pot voler dir opcions.
Aquí és on regulació i capacitat se separen. La regulació pot limitar comportaments, fixar condicions d'accés al mercat i establir drets. El que no pot fer tota sola és fabricar un semiconductor avançat, crear un ecosistema competitiu de núvol, conservar coneixement d'enginyeria o fer aparèixer una alternativa just quan la necessites. Pots regular una dependència sense haver-la resolt.
La llibertat d'acció és una prova pràctica
Per mi, la prova útil no és si Europa pot enganxar l'etiqueta «europeu» a una tecnologia. És si conserva llibertat d'acció quan les circumstàncies canvien. Una administració pública pot canviar de proveïdor sense perdre continuïtat? Una empresa industrial pot obtenir un component crític d'una altra font en un termini assumible? Dades i càrregues de treball es poden moure? Queda prou capacitat tècnica a Europa per entendre, adaptar i operar sistemes essencials? Hi ha diverses dependències o una sola disfressada de cadena de subministrament?
Són preguntes menys èpiques que la independència tecnològica, però porten a decisions millors. També fan la sobirania proporcional. Una fleca no necessita infraestructura sobirana per gestionar totes les reserves online. Un hospital, una xarxa energètica, un sistema de defensa o una administració pública poden tenir raons molt diferents per preocupar-se d'una dependència. No tot proveïdor estranger és una vulnerabilitat estratègica, i no tot proveïdor europeu l'elimina.
Per això em preocupa que «sobirania» es converteixi en una etiqueta. Les etiquetes són fàcils de comprar. La capacitat real de sortida costa més.
També hi ha una raó empresarial per mirar-ho així. Una empresa no experimenta la sobirania com un discurs a Brussel·les; l'experimenta a través de decisions de compra, costos de canvi, força contractual i alternatives que existeixen de debò. La política es torna tangible només quan aquestes opcions són reals.
Quan vaig començar a treballar en The Dependency Europe Built, pensava que el tema seria sobretot d'on venien les tecnologies. Vaig acabar veient que l'origen era només una part del problema. El nucli era l'arquitectura del voltant: qui controla, què pot canviar, quines alternatives hi ha i quant temps costaria substituir.
Europa no necessita posseir tot el que utilitza. Però, si alguna cosa importa prou, probablement hauria de saber què faria si la relació canviés. Les regles poden definir el terreny de joc. La capacitat determina si encara hi pots jugar.
Llibre relacionat
The Dependency Europe Built Technology, Power and the Search for Digital Sovereignty
Una anàlisi de les dependències tecnològiques europees i del que exigeix realment la sobirania digital. El llibre defensa que la llibertat d'acció depèn menys de l'autarquia que de la capacitat pròpia, la diversificació, la substituïbilitat i opcions reals de sortida.
Disponible a Amazon → [enllaç pendent]
